No sé si alguna persona llunyana a Illes Balears pugui estar interessada en reflexions localistes referides a aquest lloc tan concret i petit. Illes Balears és una autonomia uniprovincial i insular mediterrània, actualment, formant part de l'Estat d'Espanya. Des de la democràcia hem tingut els següents presidents:
Gabriel Cañellas (PP), Cristòfol Soler (PP), Jaume Matas (PP) en dues legislatures i Francesc Antich (PSOE) també en dues legislatures, total quatre presidents, tres del PP i un del PSOE. Actualment governa el president socialista en una molt precària minoria formada pel PSOE i un bloc d'esquerra verda i vermella i nacionalistes d'esquerra després que, recentment, hagi trencat el pacte amb els nacionalistes de dretes "per procurar evitar que algun cas de presumpta corrupció pogués esquitxar al seu govern" i una vegada que l'anterior president Jaume Matas hagués perdut les eleccions autonòmiques i, per aquest motiu, hagués sortit “cagant llets” cap als EUA, sense poder gaudir del seu patrimoni immobiliari (un palauet a la Palma Antiga) i mobiliari atresorat en el seu últim mandat. Actualment la fiscalia i diversos jutjats de Mallorca estudien diversos casos de presumpta corrupció que afecten a l'esmentat Jaume Matas i a molts altres membres del PP i d'UM (Unió Mallorquina). Coincideixo amb el segon president, també del PP, qui, en unes declaracions fetes ahir, deia que el pitjor president de la nostra autonomia havia estat Jaume Matas i, des de la meva manera de veure les coses, "amb molta diferència". Per contra, el millor, per a mi, també ha estat un altre també del PP, el mateix Cristòfol Soler, el més breu dels quatre (el bo si breu, dues vegades bo) qui només va poder ser president un any: Sent president del PP balear i del govern Gabriel Cañellas i sent president del PP estatal el que em causa vergonya aliena José Mª Aznar, va venir a Illes Balears, com genet justicier apocalíptic a exigir la dimissió de Cañellas per haver-se vist sorprès en un cas de corrupció consistent en haver cobrat una comissió de 50 milions de pessetes a qui havia concedit la construcció d'un túnel que permetria unir Palma amb Sóller sense haver de pujar i baixar la muntanya que els separa (posteriorment, Aznar, a nivell estatal, i molts dels seus presidents autonòmics, entre ells Jaume Matas, van deixar a Gabriel Cañellas com a pecador venial, davant la seva ingent corrupció mortal). Gabriel Cañellas portava dos dels quatre anys d'aquella legislatura i, una vegada dimitit, fou substituït per Cristòfol Soler. Cristòfol Soler, mitjançant una política justa, austera, regionalista i respectuosa amb el medi natural i cultural de les Illes Balears, es va anar guanyant el respecte de la ciutadania, fins i tot d'aquells que, habitualment, no voten PP, però, al mateix temps, la desconfiança del seu propi partit, poc partidari d’aquestes formes. Quan feia un any que era president, confiat en el seu suport popular (del poble, no del partit) preparava tres decrets o lleis que havien d'aprovar-se en breu: un en defensa de l'honestedat política (els polítics havien de fer declaració de béns abans i després d'exercir els seus càrrecs i, en cas d'enriquiment, poder demostrar la justícia de l'increment patrimonial), un en defensa de la llengua catalana pròpia de les Illes Balears i un en defensa del territori, els tres als antípodes del que predica en teoria i en la pràctica la immensa majoria de membres del seu partit. La vigília de la promulgació de les tres normes es va reunir la cúpula del partit popular de les Illes Balears i va obligar a Cristofol Soler a dimitir, nomenant en la seva substitució, a Jaume Matas que va ser president l'any que quedava de legislatura, va perdre les següents eleccions, però va ser nomenat, per Aznar, Ministre de Medi Ambient (el del Prestige. Es va anar a caçar amb altres membres del PP quan passava el desastre i que tan malament va gestionar. Va fer publicitat partidista des del Ministeri), després va guanyar les següents eleccions autonòmiques, sent President durant quatre anys en què va fer una política Matista (la balearització -destrucció del paisatge i medi ambient- elevada a l'enèsima potència, la bombolla immobiliària elevada a l'enèsima potència -pa per avui, fam per demà-, el govern autocràtic, amiguisme i enriquiment personal elevats a l'enèsima potència) i, un cop que va perdre les eleccions va sortir pitant cap als lars de l'amic “d’Ansar”, sense plantejar-se, tan sols, gaudir del seu nou patrimoni balear. L'enriquiment irregular i exagerat, així com les irregularitats administratives en firmes d'actes i concessions de contractes són evidents, de manera que la seva, per ell, advocats, beneficiats i amics, tan demandada "presumpció d'innocència" és només jurídica, però no política ni personal, ni social, ja que té la "culpabilitat greu" evident i provada.
¿I a Espanya? Els presidents que hem conegut en la democràcia són: Adolfo Suarez (UCD), Leopoldo Calvo Sotelo (UCD), Felipe González (PSOE), José Mª Aznar (PP) i José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE). Per les seves realitzacions i circumstàncies és difícil dir quin ha estat el millor. Segurament els tres primers tenen molts números per a aquesta designació: Adolfo Suarez, provinent del règim anterior i, concretament del ministeri més ideologitzat del mateix va saber, amb l'ajuda de molta gent de dreta franquista i d’esquerra antifranquista, “punt de creu” per a poder aconseguir una transició pacífica i modernització de la vida política, econòmica i social d'Espanya. Leopoldo Calvo Sotelo va ser només un president de transició, però va mostrar unes molt bones formes que feien presagiar un bon president cas que hagués continuat. Felipe González va liderar la modernització del cos legal de la democràcia i només els casos de corrupció econòmica de Luis Roldán, i policial dels GAL li van treure molt del seu actiu per poder ser el millor sense discussió. El que queda clar, és que el pitjor de tots, també amb molta diferència, ha estat José M ª Aznar: L'aparent bonança econòmica no era sinó una fugida cap endavant econòmica que no podia portar, tal com li deien els analista econòmiques, més que a la crisi galopant posterior (l'actual), la política d'amiguisme (entre molts d'altres, 3.500 milions de pessetes en stockoptions per al seu amic de Telefónica), una política de desmantellament de les lleis socials (educativa: LOGSE), juntament amb la proclamació de lleis elitistes segregacionistes (educativa: LOCE), d'interior que va acabar amb els greus atemptats de l'11 M amb més de 100 morts, i una política exterior que ens va proporcionar perdre la tradicional amistat del món àrab, així com donar suport a la intervenció il·legal i injusta a l'Iraq que va suposar la mort de milers d'innocents dels quals també milers de dones i nins. En el temps del seu mandat jo estava molt avergonyit de ser espanyol davant els meus amics d'altres països. Així com en el temps de Jaume Matas em sentia avergonyit de ser balear.
